dimecres, 11 d’octubre de 2017

Tempo

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Després d'uns mesos més d'absència, aquí sota he deixat un petit relat en portuguès. Pot semblar bonic però depriment, a lo millor sentiu que us anima a lluitar-hi o a unir-se a la majoria, potser us deixa indiferents... No ho sé,  però això ho vull descobrir als comentaris! I, si no voleu escriure, podeu clicar en una de les opcions de sota de l'entrada.
Crec que al menys ens fa reflexionar, i és el que vaig fer jo precisament en escriure-ho, és com una reflexió amb llenguatge literari. Com una ceba vestida amb una capa més engalanada que la resta, més rogenca que no pas la resta, transparents i insípides.

Petons de nèctar i fins una altra!

Calíope


As luzes da cidade iam apagando se ao tempo que a lua ia deixando-se ver no céu. As nuvens começavam a desfazer-se em algodão fino e em pó caiam sobre as casas, manchando-as. E eles seguiam virados para a janela. Um em cada ponta da urbanização, se conheciam ainda que não tivessem falado. Sabiam que alguém mais passava horas com o nariz colado ao vidro e a vista fixa no horizonte. Sabiam ou queriam crer que não eram os únicos a sonhar. Que não eram os únicos com sonhos por cumprir e esperança por conseguir-lhos. Queriam acreditar que havia gente a lutar pelos seus princípios e que não se dava por vencida. Queriam pensar que não tudo estava perdido.

E olhavam para os pássaros, sombras fugazes que fugiam à procura de refúgio. E olhavam para as ramas das árvores, balançadas pelo vento, bravio, indomável, lutador. E olhavam para aqueles pontos no chão, aqueles seres com tanta pressa dos que se sentiam tão distanciados, que se mexiam dum lado para o outro como se o tempo estivesse a instar-lhes a isso.

-Corram! Mas não pensem que avançaram ao relógio, que não vai depressa mas sempre está lá antes que o resto.

Suspiravam, entristecidos, porque sentiam pena daqueles que não pareciam apreciar a beleza da vida e faziam dela um eterno stresse.

-Somos como eles? Somos, em efeito, fantasmas efémeros que só pensam naquilo instantâneo e material? Somos nesse caso bestas marginais e egocentristas? Sendo assim, seria melhor começar de novo e, desta vez, fazer-lho bem.- pensaram, fechando dum golpe as portas da fenestra.




dimarts, 11 de juliol de 2017

Luchar por la justicia

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Avui, després d'una estranya absència estiuenca, tornem a la pantalla amb una carta. Sí, una carta molt especial que vaig escriure a una dona molt especial, si em permeteu la repetició. Una dona jove que va creuar una barrera que encara hi havia a finals del segle XIX a bona part del món, a Espanya en aquest cas. Una barrera que impedia les dones estudiar a la Universitat i, les poques que ho feien, no poder adquirir el títol de carrera. Ella va estudiar Medicina presencialment, i va ser la primera en trepitjar una aula amb tot de nois sorpresos, i va lluitar per aconseguir el que volia i per defensar els seus drets i els de tota noia, que haurien de ser iguals als dels nois.
És una heroïna vila-secana, doncs va néixer a aquesta població prop de Tarragona, que va marcar un abans i un després en moltes vides de joves estudiants. Paro de teclejar i anem a la carta, que vaig presentar al Concurs Carta a un militar (el nom no és gaire fidel a les seves bases, que podeu consultar aquí si voleu participar l'any vinent: http://www.cartaaunmilitar.es/).

Petons de nèctar!

Calíope


Querida María Elena Maseras,

Le envío esta carta para agradecerle su lucha en nombre de las mujeres, eternamente agradecidas. Puede parecerle una broma de mal gusto o una fantasía lo que estoy a punto de explicarle pero le aseguro que es totalmente cierto. Desde donde le escribo, gran parte de las mujeres son libres de acceder a los mismos estudios y trabajos que los hombres. ¡Es cierto!

Con ello le pido que se anime. Sé que parece difícil, casi imposible, y que esos órganos burocráticos plagados de hombres sin entendimiento la están echando para atrás. No les haga caso, por favor. Es usted fuerte, lista y ha llegado hasta aquí para avanzar y no retroceder. Crea en sí misma porque, si le sirve de consuelo, nosotras creemos en usted. Es un gran ejemplo de fortaleza, de aguante, de querer aprender por mucho que le tiren piedras para debilitarla, de querer defender aquello que es justo y reprochar lo injusto al mismo tiempo. Porque ya ha dado una vuelta de tuerca a la sociedad, que se está cuestionando sus reglas y buscando el sentido de esa desigualdad machista, que se marchita, todo a su tiempo. ¿O no la aplaudieron cuando entró en su primera clase en la Universidad? ¿Lo recuerda? Fue en 1872 y de eso han pasado ya algunos años pero aun así el sentimiento de la gente no ha cambiado, a pesar de que la ley sea la misma.

No tire la toalla. Verá que, si continúa luchando, todo aquel que tenga un mínimo de sentido común se unirá a usted, se dará cuenta de que es posible construir un mundo mejor, donde todos seamos iguales y no haya diferencias. ¡Sobre todo aquellas que no tienen el más mínimo sentido! ¿Dónde está la lógica de separar por el género, algo tan superficial e intranscendente? ¿Es que eso afectará en la capacidad de retención de conocimientos? ¿Seremos las mujeres seres no capacitados para la inteligencia humana que deben ser excluidas de las actividades intelectuales y dedicarse únicamente a las labores de casa para premiar a los hombres, que llegan exhaustos? No tiene el menor sentido pero, tristemente, de donde vengo, sigue habiendo desigualdad en algunas tierras. Hay mucho por arreglar y por lo que levantarse en nombre de la justicia, y gracias a su pequeño gesto, se ha conseguido un cambio, a partir de ese brote de esperanza, que crece y se hace fuerte.

Por eso, gracias por ser valiente y habilidosa y demostrar una verdad tan pura y cierta que no pueden negar: se equivocan en clasificar y separar a las personas.

Nunca se rinda por muchos obstáculos que dificulten el camino.

Con un gran abrazo, me despido, y en nombre de todas y todos,

GRACIAS



dilluns, 1 de maig de 2017

Just a dream

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!
(A partir d'ara aquesta serà la meva salutació, us agrada?)

Avui us porto un poema (Sí! Per primer cop!) en anglès que parla sobre els somnis i l'esperança d'un món millor. Espero que us agradi, em va costar molt que tot tingués una mètrica amb sentit, però m'agrada el resultat, pes les variacions que vaig haver de fer. No és gens fàcil escriure en vers!

Petons de nèctar de la vostra

Calíope


Now, just now,
You are with me,
We fly by
The almond tree.

In my dream
Peace is aware
Time’s out and
Love’s everywhere.

In my dream
We all have wands
To make our
Wishes become.

In my dream
We close our eyes
To forget
For the last time.

I’ve a dream
So perfect that
All I ask’s
Not to wake up.






divendres, 14 d’abril de 2017

L'enigma dels somnis

Hola a tothom! El conte d'avui és un intent (no sé si aconseguit) de misteri amb un toc de papallona... Ja  ho veureu, no dic res més!

Ens llegim!

Calíope


Al meu poble sempre ens desplaçàvem en bicicleta perquè el vent ens impulsava creant una velocitat extraordinària que ens proporcionava la sensació de volar. Una tarda, després de l’escola, vaig decidir canviar la ruta de tornada a casa i anar per un camí que donava al bosc i que era menys transitat. La frescor de l’ambient i les precioses melodies que componien els ocells em fascinava i em feia estar als núvols.

Vaig passejar una estona entre la vegetació perquè endinsar-se al bosc és com omplir-se de màgia amb una inspiració. Sense adonar-me’n, ja havia pujat a la copa d’un faig per aprofitar les vistes del vespre i, quan estava disposada a baixar, vaig vislumbrar una casa abandonada en ruïnes. Ningú no m’havia parlat d’aquell lloc, semblava com si tot el que l’envoltava estigués pres de la foscor i de la soledat.

Em vaig dirigir a l’edifici mig enderrocat amb curiositat. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, ara el cel ja estava completament negre i hauria d’inventar-me una bona excusa pel meu retard en arribar a casa. Ja no podria tornar sense quedar tota xopa i agafar un bon refredat, així que vaig explorar la casa amb la llanterna que sempre duia a la bicicleta, perquè sentia que havia estat atreta a aquell indret desconegut amb alguna raó. El segon pis, on semblava que en el seu moment havien estat els dormitoris, estava il·luminat per una extranya claror. Immediatament, vaig mirar cap al sostre pensant que seria la llum de la lluna per no la veia en lloc ja que havia deixat de ploure però al cel hi havia una espessa capa de boira que l’ocultava.

En un racó, mig enfonsada sota vells llençols, hi havia una capsa de música de color blau cel tancada amb clau. La vaig observar uns instants, palpejant-la per trobar el punt des del qual l’objecte produïa llum però semblava que venia del seu interior. A la base hi havia un tros de paper embolicat i enganxat amb resina on hi posava: 1730 AVE. No ho vaig entendre de seguida però sí suficientment ràpid com per, al dia següent, ser a l’estació de trens a les 17:30 hores exactes. Havia deduït el que hi posava però no sabia el dia en què hi havia d’anar. A més, per què pensava que tot allò era un misteri fet per a mi? I per què creia que el resoldria?

Quan ja em rendia i agafava la bicicleta per retirar-me, un gos va córrer esperitat cap a mi. Era gran i fort i vaig sentir tanta por i impotència que em vaig paralitzar. Quan el ca es va apropar, em va llepar les cames i jo, a una certa distància, li vaig acaronar el pèl. Tenia un collar roig com la sang que dringava, el vaig palpar i a les mans em va caure una petita clau oxidada. El gos va bordar d’alegria i jo li vaig donar un petó en mostra d’agraïment.

Ja a casa i sense donar explicacions a la mare, que últimament estava molt desconcertada amb les meves tornades a casa tant esperitades aquells dies, em vaig dirigir a la meva habitació. La clau encaixava a l’ull del pany! La caixa es va obrir i vaig contemplar com del seu interior sortien volant un munt de papallones de seda que ballaven al ritme d’una música dolça i suau com l’aleteig d’aquells glamurosos insectes. En aquell instant tant meravellós, on la meva habitació semblava la flor amb més nèctar de totes, vaig llegir unes paraules gravades en fil daurat: La màgia dels somnis. Aquella nit vaig entendre el perquè.


Així fins al dia d’avui, que continuo presenciant un ball amb una melodia diferent cada nit i somniant amb un món tant perfecte com el de la meva capsa de música. Desconec si va ser casualitat o no, però sí que sé que segueixo anant en bicicleta perquè no vull oblidar mai com és volar.



divendres, 31 de març de 2017

El vent, tu i jo

Hola de nou!
Avui us porto un petit relat que se'm va ocórrer fa temps. És breu, però m'agrada i m'encantaria saber la vostra opinió. 

Ens llegim,

Calíope

P.D. Petons de papallona per a tots! I un bon cap de setmana!


M’agrada veure-la partir. Per això, sempre acudeixo, encara que ella no ho sàpiga. Encara així, sempre em sembla que ho fa diferent. El ritual és sempre el mateix: arriba, s’arregla les plomes amb les puntes dels dits, fa uns passos i es queda al principi de l’abisme, de cara al cel, a punt per fer el salt. Llavors, amb elegància, eleva el cap i salta, però no cau, si no que dansa amb el vent,  s’inclina amb les seves bufades ferotges i obre les ales. Sempre és el mateix, potser això és el que dirien molts, cansats de veure-la partir i se n’anirien. Potser sí… Però potser no. Potser l’inclinació del salt no és la mateixa, potser avui no es pentinarà la ploma fosca que tan li costa d'allisar, potser decantarà el cap perquè la pugui veure de front, potser em veurà. Això mai ho sabran aquells que van marxar.


Avui tot serà diferent. Avui jo volaré, amb ella. Ballarem plegats i el vent no caldrà que ens guiï. El sol brillarà més alt que mai i cantarem melodiosament perquè a les millors històries, a les  més alegres i boniques, hi digui: “En un dia meravellós, quan el Sol brillava i els ocells cantaven...”