divendres, 9 de març de 2018

En la pell bruna d'un estafador

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Després de mesos d'absència (no val la pena que m'enrotlli), torno amb un relat, mig-relat, perquè comença el Concurs Literari del Port de Tarragona! És l'edició V i, pels que no ho sàpiguen, un concurs de narrativa catalana. Podeu consultar les bases a la web i la data límit per entregar l'obra és el 31 de maig. Teniu temps! Animeu-vos!

I ara, sí que sí, el relat que vaig presentar fa un parell d'anys, que dividiré en dues parts perquè us quedeu amb la intriga (no, en realitat, és perquè és extens. Encara que també... ;D), com vaig fer amb un altre presentat al mateix concurs: A la vora del mar.

Petons de nèctar!


Calíope



Els homes d’Al-Tajann porten més de deu anys invadint pobles i extraient-ne tot el que poden: carn, llegums, fruita confitada, roba, joies, esclaus, dames i nens obligats a deixar la seva terra, per endinsar-se en el món tenebrós de la pirateria. Són els pitjors de tot el nord d’Àfrica. Se’ls pot considerar filibusters, homes pestilents o males bèsties de l’altre món. Les noies són tractades com objectes, estan per cuinar o alleujar els fums d’un pirata que ha tingut un mal dia. Els pocs nens que es troben són grumets que fan tasques domèstiques i l’únic que els diferencia dels esclaus és que potser ells podran ascendir a un càrrec de més honor en fer-se grans si fan tot el que se’ls demana.

El pitjor és que tot el que fan, tot, va a parar a ells, poca-vergonyes, i m’he de considerar en aquest “ells” perquè jo també formo part d’aquest grup de sanguinaris però desitjo que sigui per poc temps més. Vaig arribar aquí amb un fi en concret, intentaré fer justícia abans d’anar-me’n.

Avui ha estat un dia especialment mogut, els esclaus han hissat veles i ens hem dirigit clandestinament a un poble sense muralles ni torres de vigilància, Vila-seca. Ja a terra ferma, el capità ha baixat i s’ha apropat a les escales de transacció comercial, on un guàrdia l’estava esperant amb una carta. És lamentable veure com una persona és infidel amb la seva pròpia gent només perquè se li ha ofert una quantitat no gaire fiable de monedes. Ens ha fet un senyal i ja era massa tard, qualsevol que fos al carrer es veuria violentament atropellat per una massacre de bruts que venien a per qualsevol cosa que garantís la seva existència, que el fes digne de ser. Aquí és on s’equivocaven tots els meus companys, el secret no és tenir per ser, és aprendre a ser per tenir, a merèixer viure per després poder tenir una bona vida, una sort per als que no hagin estat víctimes d’invasions, els quals no poden escollir ni gaudir perquè se’ls és pispat en un obrir i tancar d’ulls tot al seu abast. Mentre m’ajustava les calces de vellut a la cintura, l’Abdul Moha-mmed, el pilot, ja es trobava davant del timó, llest per a una nova ruta marítima. Em vaig asseure sobre una pila de sacs de cereals al rebost i em vaig eixugar la suor de la cara amb un drap de llana, que amb el greixum havia agafat un to ocre, amb cura de no esborrar el carbó que dóna el característic color negre dels àrabs que m’impregna la faç.

A l’hora de sopar, ens hem assegut a taula amb grans porcions de xai sota el nas. Abans de tan sols provar-lo, aixeco la vista i observo els altres que, com sempre que sortim victoriosos, mengen com uns desesperats i no esperen el sermó de l’Assid, el Monstre, el capità més temible de tots els temps. El greix regalima pel terra. Avui les noies tindran més feina, encara que potser se’n salven i els hi ho ajornen per demà, ja que tenen cara de voler gresca i s’estaran fins molt tard bevent aiguardent i escridassant melodies malsonants fent uns galls terribles. En aquestes ocasions, al menys puc dormir tranquil·la, ens fan matinar i ens porten a cobert, cosa que per a mi no és cap càstig. És molt més agradable que inspirar l’olor de pixum i menjar passat i sentir les rates rossegar les cordes de les lliteres on pengem com ratpenats.

Aquest és un d’aquells dies en que has de somriure forçadament, fer veure que tens orgull de tothom i, de quan en quan, esclafir en un crit de goig perquè ningú desconfiï que trames algun pla independent. Em va costar molt ingressar entre aquests temeraris. Vaig ser força llesta, i espero continuar sent-ho i que tot surti bé, perquè les decisions que vaig haver de prendre per embarcar-me en una aventura salvatge i aconseguir trobar a qui havia perdut van fer que em trenqués el cap i aguantés nits en vela. Unir-me als enemics, de la mateixa sang que els que van segrestar el meu germà i se’l van emportar lluny, a la ciutat d’Alger, on espero que continuï viu. A conseqüència d’això, jo estic segrestant també a altres germans, a altra gent que sofreix també, fent mal havent sentit la mateixa ferida. Si pogués saber com acabar amb aquest joc sense pietat en el que pocs guanyen i tot està tan descompensat... Pensar tan sols en els pares, la Pineda i en Guifré, pobres comerciants, destrossats per la pèrdua dels seus dos únics fills en una mateixa setmana, i sofrint més invasions com la d’avui mateix.

Pel matí, l’Eudald s’havia d’encarregar de portar les merceries que arribaven al port i mentrestant, jo era a la tenda, saludant a tothom i assegurant la bona qualitat de tots els productes, des d’oli dels camps fins a teles de fil de seda de l’Orient. Havia passat ja una bona estona des de que el meu germà havia anat i no tornava. Em va estranyar però no em vaig preocupar gaire perquè solia trobar-se a gent pel camí, com a la senyora Casilda, la peixatera, o a la Morlana, la noia que li tenia el cor robat, encara que ell no ho volia admetre, i l’espiava des de darrere de les columnes del mercat mentre feia la compra i caminava amb passes elegants sobre el moll, ondejant els rossos cabells al vent. Era un noi simpàtic que sabia donar-li a la llengua però el temps passava i la mare em va demanar que anés a per ell. Vaig prendre embranzida i corrents vaig arribar fins a l’altra banda de la ciutat amb una mescla de preocupació i irritació. “Sempre que pot s’escapoleix del treball.”-vaig pensar.


No hi havia ningú a la plaça. Llavors va succeïr una preciosa casualitat. La Morlana va sortir de sota un carro i em va explicar que, feia una mitja hora, s’havien sentit crits i un vaixell havia ancorat. Ella era asseguda al moll i no va tenir temps de reaccionar, quan ja la tenien lligada i la portaven amb ells. De sobte, el meu germà havia aparegut i valerosament els la va prendre de les mans, la va deslligar i li va dir que corregués amb totes les seves forces, que no es preocupés per ell. Eren més grans, forts i musculats i el van llençar amb els altres presoners. Havien perdut una bella dama de la que haurien tret molt bon profit. 

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Tempo

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Després d'uns mesos més d'absència, aquí sota he deixat un petit relat en portuguès. Pot semblar bonic però depriment, a lo millor sentiu que us anima a lluitar-hi o a unir-se a la majoria, potser us deixa indiferents... No ho sé,  però això ho vull descobrir als comentaris! I, si no voleu escriure, podeu clicar en una de les opcions de sota de l'entrada.
Crec que al menys ens fa reflexionar, i és el que vaig fer jo precisament en escriure-ho, és com una reflexió amb llenguatge literari. Com una ceba vestida amb una capa més engalanada que la resta, més rogenca que no pas la resta, transparents i insípides.

Petons de nèctar i fins una altra!

Calíope


As luzes da cidade iam apagando se ao tempo que a lua ia deixando-se ver no céu. As nuvens começavam a desfazer-se em algodão fino e em pó caiam sobre as casas, manchando-as. E eles seguiam virados para a janela. Um em cada ponta da urbanização, se conheciam ainda que não tivessem falado. Sabiam que alguém mais passava horas com o nariz colado ao vidro e a vista fixa no horizonte. Sabiam ou queriam crer que não eram os únicos a sonhar. Que não eram os únicos com sonhos por cumprir e esperança por conseguir-lhos. Queriam acreditar que havia gente a lutar pelos seus princípios e que não se dava por vencida. Queriam pensar que não tudo estava perdido.

E olhavam para os pássaros, sombras fugazes que fugiam à procura de refúgio. E olhavam para as ramas das árvores, balançadas pelo vento, bravio, indomável, lutador. E olhavam para aqueles pontos no chão, aqueles seres com tanta pressa dos que se sentiam tão distanciados, que se mexiam dum lado para o outro como se o tempo estivesse a instar-lhes a isso.

-Corram! Mas não pensem que avançaram ao relógio, que não vai depressa mas sempre está lá antes que o resto.

Suspiravam, entristecidos, porque sentiam pena daqueles que não pareciam apreciar a beleza da vida e faziam dela um eterno stresse.

-Somos como eles? Somos, em efeito, fantasmas efémeros que só pensam naquilo instantâneo e material? Somos nesse caso bestas marginais e egocentristas? Sendo assim, seria melhor começar de novo e, desta vez, fazer-lho bem.- pensaram, fechando dum golpe as portas da fenestra.




dimarts, 11 de juliol de 2017

Luchar por la justicia

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Avui, després d'una estranya absència estiuenca, tornem a la pantalla amb una carta. Sí, una carta molt especial que vaig escriure a una dona molt especial, si em permeteu la repetició. Una dona jove que va creuar una barrera que encara hi havia a finals del segle XIX a bona part del món, a Espanya en aquest cas. Una barrera que impedia les dones estudiar a la Universitat i, les poques que ho feien, no poder adquirir el títol de carrera. Ella va estudiar Medicina presencialment, i va ser la primera en trepitjar una aula amb tot de nois sorpresos, i va lluitar per aconseguir el que volia i per defensar els seus drets i els de tota noia, que haurien de ser iguals als dels nois.
És una heroïna vila-secana, doncs va néixer a aquesta població prop de Tarragona, que va marcar un abans i un després en moltes vides de joves estudiants. Paro de teclejar i anem a la carta, que vaig presentar al Concurs Carta a un militar (el nom no és gaire fidel a les seves bases, que podeu consultar aquí si voleu participar l'any vinent: http://www.cartaaunmilitar.es/).

Petons de nèctar!

Calíope


Querida María Elena Maseras,

Le envío esta carta para agradecerle su lucha en nombre de las mujeres, eternamente agradecidas. Puede parecerle una broma de mal gusto o una fantasía lo que estoy a punto de explicarle pero le aseguro que es totalmente cierto. Desde donde le escribo, gran parte de las mujeres son libres de acceder a los mismos estudios y trabajos que los hombres. ¡Es cierto!

Con ello le pido que se anime. Sé que parece difícil, casi imposible, y que esos órganos burocráticos plagados de hombres sin entendimiento la están echando para atrás. No les haga caso, por favor. Es usted fuerte, lista y ha llegado hasta aquí para avanzar y no retroceder. Crea en sí misma porque, si le sirve de consuelo, nosotras creemos en usted. Es un gran ejemplo de fortaleza, de aguante, de querer aprender por mucho que le tiren piedras para debilitarla, de querer defender aquello que es justo y reprochar lo injusto al mismo tiempo. Porque ya ha dado una vuelta de tuerca a la sociedad, que se está cuestionando sus reglas y buscando el sentido de esa desigualdad machista, que se marchita, todo a su tiempo. ¿O no la aplaudieron cuando entró en su primera clase en la Universidad? ¿Lo recuerda? Fue en 1872 y de eso han pasado ya algunos años pero aun así el sentimiento de la gente no ha cambiado, a pesar de que la ley sea la misma.

No tire la toalla. Verá que, si continúa luchando, todo aquel que tenga un mínimo de sentido común se unirá a usted, se dará cuenta de que es posible construir un mundo mejor, donde todos seamos iguales y no haya diferencias. ¡Sobre todo aquellas que no tienen el más mínimo sentido! ¿Dónde está la lógica de separar por el género, algo tan superficial e intranscendente? ¿Es que eso afectará en la capacidad de retención de conocimientos? ¿Seremos las mujeres seres no capacitados para la inteligencia humana que deben ser excluidas de las actividades intelectuales y dedicarse únicamente a las labores de casa para premiar a los hombres, que llegan exhaustos? No tiene el menor sentido pero, tristemente, de donde vengo, sigue habiendo desigualdad en algunas tierras. Hay mucho por arreglar y por lo que levantarse en nombre de la justicia, y gracias a su pequeño gesto, se ha conseguido un cambio, a partir de ese brote de esperanza, que crece y se hace fuerte.

Por eso, gracias por ser valiente y habilidosa y demostrar una verdad tan pura y cierta que no pueden negar: se equivocan en clasificar y separar a las personas.

Nunca se rinda por muchos obstáculos que dificulten el camino.

Con un gran abrazo, me despido, y en nombre de todas y todos,

GRACIAS



dilluns, 1 de maig de 2017

Just a dream

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!
(A partir d'ara aquesta serà la meva salutació, us agrada?)

Avui us porto un poema (Sí! Per primer cop!) en anglès que parla sobre els somnis i l'esperança d'un món millor. Espero que us agradi, em va costar molt que tot tingués una mètrica amb sentit, però m'agrada el resultat, pes les variacions que vaig haver de fer. No és gens fàcil escriure en vers!

Petons de nèctar de la vostra

Calíope


Now, just now,
You are with me,
We fly by
The almond tree.

In my dream
Peace is aware
Time’s out and
Love’s everywhere.

In my dream
We all have wands
To make our
Wishes become.

In my dream
We close our eyes
To forget
For the last time.

I’ve a dream
So perfect that
All I ask’s
Not to wake up.






divendres, 14 d’abril de 2017

L'enigma dels somnis

Hola a tothom! El conte d'avui és un intent (no sé si aconseguit) de misteri amb un toc de papallona... Ja  ho veureu, no dic res més!

Ens llegim!

Calíope


Al meu poble sempre ens desplaçàvem en bicicleta perquè el vent ens impulsava creant una velocitat extraordinària que ens proporcionava la sensació de volar. Una tarda, després de l’escola, vaig decidir canviar la ruta de tornada a casa i anar per un camí que donava al bosc i que era menys transitat. La frescor de l’ambient i les precioses melodies que componien els ocells em fascinava i em feia estar als núvols.

Vaig passejar una estona entre la vegetació perquè endinsar-se al bosc és com omplir-se de màgia amb una inspiració. Sense adonar-me’n, ja havia pujat a la copa d’un faig per aprofitar les vistes del vespre i, quan estava disposada a baixar, vaig vislumbrar una casa abandonada en ruïnes. Ningú no m’havia parlat d’aquell lloc, semblava com si tot el que l’envoltava estigués pres de la foscor i de la soledat.

Em vaig dirigir a l’edifici mig enderrocat amb curiositat. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, ara el cel ja estava completament negre i hauria d’inventar-me una bona excusa pel meu retard en arribar a casa. Ja no podria tornar sense quedar tota xopa i agafar un bon refredat, així que vaig explorar la casa amb la llanterna que sempre duia a la bicicleta, perquè sentia que havia estat atreta a aquell indret desconegut amb alguna raó. El segon pis, on semblava que en el seu moment havien estat els dormitoris, estava il·luminat per una extranya claror. Immediatament, vaig mirar cap al sostre pensant que seria la llum de la lluna per no la veia en lloc ja que havia deixat de ploure però al cel hi havia una espessa capa de boira que l’ocultava.

En un racó, mig enfonsada sota vells llençols, hi havia una capsa de música de color blau cel tancada amb clau. La vaig observar uns instants, palpejant-la per trobar el punt des del qual l’objecte produïa llum però semblava que venia del seu interior. A la base hi havia un tros de paper embolicat i enganxat amb resina on hi posava: 1730 AVE. No ho vaig entendre de seguida però sí suficientment ràpid com per, al dia següent, ser a l’estació de trens a les 17:30 hores exactes. Havia deduït el que hi posava però no sabia el dia en què hi havia d’anar. A més, per què pensava que tot allò era un misteri fet per a mi? I per què creia que el resoldria?

Quan ja em rendia i agafava la bicicleta per retirar-me, un gos va córrer esperitat cap a mi. Era gran i fort i vaig sentir tanta por i impotència que em vaig paralitzar. Quan el ca es va apropar, em va llepar les cames i jo, a una certa distància, li vaig acaronar el pèl. Tenia un collar roig com la sang que dringava, el vaig palpar i a les mans em va caure una petita clau oxidada. El gos va bordar d’alegria i jo li vaig donar un petó en mostra d’agraïment.

Ja a casa i sense donar explicacions a la mare, que últimament estava molt desconcertada amb les meves tornades a casa tant esperitades aquells dies, em vaig dirigir a la meva habitació. La clau encaixava a l’ull del pany! La caixa es va obrir i vaig contemplar com del seu interior sortien volant un munt de papallones de seda que ballaven al ritme d’una música dolça i suau com l’aleteig d’aquells glamurosos insectes. En aquell instant tant meravellós, on la meva habitació semblava la flor amb més nèctar de totes, vaig llegir unes paraules gravades en fil daurat: La màgia dels somnis. Aquella nit vaig entendre el perquè.


Així fins al dia d’avui, que continuo presenciant un ball amb una melodia diferent cada nit i somniant amb un món tant perfecte com el de la meva capsa de música. Desconec si va ser casualitat o no, però sí que sé que segueixo anant en bicicleta perquè no vull oblidar mai com és volar.