dilluns, 1 de maig de 2017

Just a dream

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!
(A partir d'ara aquesta serà la meva salutació, us agrada?)

Avui us porto un poema (Sí! Per primer cop!) en anglès que parla sobre els somnis i l'esperança d'un món millor. Espero que us agradi, em va costar molt que tot tingués una mètrica amb sentit, però m'agrada el resultat, pes les variacions que vaig haver de fer. No és gens fàcil escriure en vers!

Petons de nèctar de la vostra

Calíope


Now, just now,
You are with me,
We fly by
The almond tree.

In my dream
Peace is aware
Time’s out and
Love’s everywhere.

In my dream
We all have wands
To make our
Wishes become.

In my dream
We close our eyes
To forget
For the last time.

I’ve a dream
So perfect that
All I ask’s
Not to wake up.






divendres, 14 d’abril de 2017

L'enigma dels somnis

Hola a tothom! El conte d'avui és un intent (no sé si aconseguit) de misteri amb un toc de papallona... Ja  ho veureu, no dic res més!

Ens llegim!

Calíope


Al meu poble sempre ens desplaçàvem en bicicleta perquè el vent ens impulsava creant una velocitat extraordinària que ens proporcionava la sensació de volar. Una tarda, després de l’escola, vaig decidir canviar la ruta de tornada a casa i anar per un camí que donava al bosc i que era menys transitat. La frescor de l’ambient i les precioses melodies que componien els ocells em fascinava i em feia estar als núvols.

Vaig passejar una estona entre la vegetació perquè endinsar-se al bosc és com omplir-se de màgia amb una inspiració. Sense adonar-me’n, ja havia pujat a la copa d’un faig per aprofitar les vistes del vespre i, quan estava disposada a baixar, vaig vislumbrar una casa abandonada en ruïnes. Ningú no m’havia parlat d’aquell lloc, semblava com si tot el que l’envoltava estigués pres de la foscor i de la soledat.

Em vaig dirigir a l’edifici mig enderrocat amb curiositat. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, ara el cel ja estava completament negre i hauria d’inventar-me una bona excusa pel meu retard en arribar a casa. Ja no podria tornar sense quedar tota xopa i agafar un bon refredat, així que vaig explorar la casa amb la llanterna que sempre duia a la bicicleta, perquè sentia que havia estat atreta a aquell indret desconegut amb alguna raó. El segon pis, on semblava que en el seu moment havien estat els dormitoris, estava il·luminat per una extranya claror. Immediatament, vaig mirar cap al sostre pensant que seria la llum de la lluna per no la veia en lloc ja que havia deixat de ploure però al cel hi havia una espessa capa de boira que l’ocultava.

En un racó, mig enfonsada sota vells llençols, hi havia una capsa de música de color blau cel tancada amb clau. La vaig observar uns instants, palpejant-la per trobar el punt des del qual l’objecte produïa llum però semblava que venia del seu interior. A la base hi havia un tros de paper embolicat i enganxat amb resina on hi posava: 1730 AVE. No ho vaig entendre de seguida però sí suficientment ràpid com per, al dia següent, ser a l’estació de trens a les 17:30 hores exactes. Havia deduït el que hi posava però no sabia el dia en què hi havia d’anar. A més, per què pensava que tot allò era un misteri fet per a mi? I per què creia que el resoldria?

Quan ja em rendia i agafava la bicicleta per retirar-me, un gos va córrer esperitat cap a mi. Era gran i fort i vaig sentir tanta por i impotència que em vaig paralitzar. Quan el ca es va apropar, em va llepar les cames i jo, a una certa distància, li vaig acaronar el pèl. Tenia un collar roig com la sang que dringava, el vaig palpar i a les mans em va caure una petita clau oxidada. El gos va bordar d’alegria i jo li vaig donar un petó en mostra d’agraïment.

Ja a casa i sense donar explicacions a la mare, que últimament estava molt desconcertada amb les meves tornades a casa tant esperitades aquells dies, em vaig dirigir a la meva habitació. La clau encaixava a l’ull del pany! La caixa es va obrir i vaig contemplar com del seu interior sortien volant un munt de papallones de seda que ballaven al ritme d’una música dolça i suau com l’aleteig d’aquells glamurosos insectes. En aquell instant tant meravellós, on la meva habitació semblava la flor amb més nèctar de totes, vaig llegir unes paraules gravades en fil daurat: La màgia dels somnis. Aquella nit vaig entendre el perquè.


Així fins al dia d’avui, que continuo presenciant un ball amb una melodia diferent cada nit i somniant amb un món tant perfecte com el de la meva capsa de música. Desconec si va ser casualitat o no, però sí que sé que segueixo anant en bicicleta perquè no vull oblidar mai com és volar.



divendres, 31 de març de 2017

El vent, tu i jo

Hola de nou!
Avui us porto un petit relat que se'm va ocórrer fa temps. És breu, però m'agrada i m'encantaria saber la vostra opinió. 

Ens llegim,

Calíope

P.D. Petons de papallona per a tots! I un bon cap de setmana!


M’agrada veure-la partir. Per això, sempre acudeixo, encara que ella no ho sàpiga. Encara així, sempre em sembla que ho fa diferent. El ritual és sempre el mateix: arriba, s’arregla les plomes amb les puntes dels dits, fa uns passos i es queda al principi de l’abisme, de cara al cel, a punt per fer el salt. Llavors, amb elegància, eleva el cap i salta, però no cau, si no que dansa amb el vent,  s’inclina amb les seves bufades ferotges i obre les ales. Sempre és el mateix, potser això és el que dirien molts, cansats de veure-la partir i se n’anirien. Potser sí… Però potser no. Potser l’inclinació del salt no és la mateixa, potser avui no es pentinarà la ploma fosca que tan li costa d'allisar, potser decantarà el cap perquè la pugui veure de front, potser em veurà. Això mai ho sabran aquells que van marxar.


Avui tot serà diferent. Avui jo volaré, amb ella. Ballarem plegats i el vent no caldrà que ens guiï. El sol brillarà més alt que mai i cantarem melodiosament perquè a les millors històries, a les  més alegres i boniques, hi digui: “En un dia meravellós, quan el Sol brillava i els ocells cantaven...”




divendres, 24 de febrer de 2017

Fantasías

Sí, ho sé, ja era hora. I no, no he desaparegut ni he oblidat com s'escriu o com s'engega l'ordinador, si aquesta era l'altra pregunta que us rondava pel cap. No tinc excuses, per tant, què us sembla si us parlo del que us he portat avui?

Fa cosa d'un mes vaig participar en un petit concurs en castellà (com l'any passat, la redacció del qual també és al blog). Ens van donar una sèrie de paraules: amanecer, celeste, diáfano, boca, resplandecer i enigma (són marcades en blau) que havíem d'incloure a la narració,  aquest era l'únic requisit. Ah, també hi havia el petit detall d'haver d'imaginar-lo i escriure'l en una hora, com si fos un examen! Realment és un repte que mereix la pena de provar-lo, què hi perdem en participar en coses noves?
Per això us animo a que ho feu, que agafeu les paraules abans de llegir la història que jo vaig fer amb elles, per evitar que influeixi en la vostra, i escriure-la. Si ho feu, publiqueu-la en un comentari! M'encantaria llegir-la! Sabeu que el llenguatge de les papallones, com tots els altres, no té sentit si només es parla amb un mateix.

Bé, paro de xerrar, que per una vegada que faig una entrada després de segles d'absència sembla que els meus dits no puguin parar de teclejar. A veure si aconsegueixo aturar-los, sinó, serà més llarga la introducció que el conte!


Ens veiem

Calíope




Érase una vez un lugar donde las únicas maravillas estaban en los cuentos infantiles y donde sus habitantes se olvidaban de ellas al crecer, volviéndose recuerdos, sombras de un pasado turbulento.

Aquellos que allí vivían no creían en la existencia de nada más allá de sus narices y si salían a la calle, caminaban a paso acelerado para no encontrarse con nada ni nadie que los desconcentrase. Intentaban evitar cualquier cosa fuera de lo habitual. E intentaban evitarse entre ellos: nadie se fijaba en su alrededor, nadie se paraba a saludar al amigo que hacía tanto que no veían o a los vecinos de en frente, simplemente iban y venían en una danza taciturna y abrumadora que los envolvía en un halo somnífero que los embadurnaba de ceguera. Tanto se convencían de que en aquellas tierras no sucedía nada de interesante que los mismos obviados de los cuentos podían aprovechar aquel desvío para evitar percances en su largo camino.

 Tanto era así, que daban explicaciones a todo sin darle importancia: si volaban hadas sobre sus cabezas, veían semillas de plátano que caían mecidas por el viento para posarse en la tierra, es la dispersión de las plantas, decían; si los elfos reían a carcajadas en los jardines, pensaban que el riego se había estropeado; si los pájaros cantaban, ni siquiera escuchaban la melodía, se limitaban a pasar de largo…

Un amanecer, llegó desde muy lejos un pequeño ratón celeste, claro que en esto no se fijaron los transeúntes, escabulléndose por las calles con asombrosa elegancia pero con un andar ajetreado. Parecía tener prisa en llegar a su destino ya que en su boca resplandecía un pequeño objeto diáfano que era demasiado pesado para su cuerpo menudo. Llegado un momento, se detuvo en un cruce y olisqueó el aire moviendo su nariz con largos bigotes para encontrar la madriguera por la que se introdujo sin vacilar. Nadie supo su propósito, si es que tenía alguno que no fuese llegar a casa con su preciado tesoro, robado de una dama despistada que se hubiese detenido a reposar en un banco con el bolso abierto lejos de su regazo; y nadie se preocupó en saberlo. Los lugareños no estaban interesados en pequeños hechos sin importancia.


Fue así que acabaron por irse muchos de aquellos “pequeños hechos” ya que allí no había nada más para ver o descubrir. Algunos restaron, quizás temerosos de lo que encontrarían, quizá partidarios de la tranquilidad que conocían. Aquello también sería siempre un enigma para ellos, que se negaron a creer y prefirieron no ver.




dijous, 11 d’agost de 2016

Memòries d'una presonera

Bon estiu! Com transcorren els vostres dies? Plens d'aventures o de calma infinita?

Avui comparteixo amb vosaltres aquest relat que ben aviat us recordarà a un conte popular però em venia de gust teclejar-lo a la meva manera. Espero que gaudiu del batec d'aquestes paraules, que són meves, encara que comparteixin l'essència de la història medieval.

Ens llegim!

Calíope


És trenc d’alba i estic asseguda a l’ampit de la finestra, emmarcada per grans barrots d’acer que ratllen el paisatge. S’escolten sonar les campanades llunyanes de l’església del poble, una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades. Llavors entra a l’habitació i tanca la porta tan ràpid que em costa veure el cargol d’escales que m’aïlla de la resta de la torre, la meva presó. Deixa la safata sobre la tauleta de nit amb força escàndol, fent que l’aigua del gerro vessi fora i mulli els llençols del llit desfet.  Li dono l’esquena i ella se m’apropa, posa la seva barbeta sobre els meus cabells i murmura roncament:

-Suposo que ja has vist la nova decoració dels finestrals. Li donen un toc més clàssic a la casa, no creus?- riu sarcàsticament i dóna una volta sobre els seus peus abans de dirigir-me una mirada gèlida que em feia tremolar quan era petita.- Espero, princesa meva, que la teva visita al bosc fos suficient perquè no em sembla necessari que hi tornis a anar. És molt perillós, saps? Vas tenir sort de trobar-me a mi abans de topar-te amb ningú.- (Sort? Jo diria desgràcia perquè llavors no m’hauries trobat i ja seria ben lluny d’aquí.)- No m’obliguis a allò que ja saps...- I amb un gest ràpid em talla un ble de cabell ros que cau sobre la catifa, amb un deix de llum daurada que s’encèn quan l’agafa i se’l fica a la butxaca.

Tanco els ulls i amago les mans darrere del vestit perquè no vegi com em tremolen de ràbia. Ahir vaig ser tan a prop de la llibertat... Tot per culpa de la meva falta de planificació. Si hagués pensat abans que el camí de la dreta era la drecera directa al que ella pren, ja no seria tancada entre aquestes quatre parets. Tot va ser tan fàcil, tan inesperat i tenia tan a la vora allò que sempre havia somiat que fins i tot semblava possible. Estúpida innocència.

-Sabia que no em decepcionaries.- diu, fent-me recordar que encara és aquí i obro els ulls per veure com la seva boca es tanca en un somriure fred que li arruga la pell dels llavis.

L’últim que escolto són les seves passes, el cop de porta i el doble gir de la clau.


Recorro per enèsima vegada els maons de la paret amb la punta del dit índex. El tacte aspre em recorda a la veu de la madrona, a l’advertència que va pronunciar ahir quan va tornar del mercat: “No tornis a escapar-te o acabaràs com el teu estimat pare, mor-ta.” Una llàgrima es deté a mig camí. No pot estar mort, no és mort, encara no. He de pensar la manera de trobar-lo abans no sigui massa tard. Camino seguint la vora de pedres al peu del mur de la torre i m’aturo quan em creuo amb el reflex de la meva figura al mirall que penja sobre el tocador de marbre blanc. Què puc fer jo per salvar-lo si no sé ni salvar-me a mi mateixa? Què haurà fet el meu pare, o millor què no haurà fet ell per la bruixa que em reté? I què tindré jo que sóc tan valuosa per a ella? Què tindran els meus cabells?