Temps de neu

Hi ha un món que ningú aconsegueix veure ja que està a l’altre vessant de la muntanya més oblidada de la Terra. És un lloc on mai surt el sol i el silenci regna a la penombra. El Govern sempre aconsella als habitants que es posin roba d’abric. En aquesta terra mai localitzada als mapes ni als globus terraqüis, la gent presenta un cor tant fred i gèlid que les poques hores de sol les passa sota el cobertor del llit.

Els teatres són tancats perquè els artistes estan malalts o simplement senten esgarrifances només de pensar en la reacció de tothom envers l’alegria. Encara que sembla que ja ningú recorda el significat d’aquesta paraula. La vida allí és repetitiva i gairebé no tens coneixement dels esdeveniments del teu voltant perquè dia rere dia segueixes un horari continu sense emocions ni sensacions.

Un dia però, una dama fràgil i amb la pell tant blanca com la mateixa neu que escombrava a la vorera del seu carrer, va descobrir una peça de ferro i alumini sota un sortint de pedres i sorra seca. Semblava un rellotge antic dels tamany d’una cassola. La dona va entrar a casa, va deixar la bufanda i els guants al penjarobes i es va deixar caure sobre una cadira de la cuina perquè estava esgotada. Agafà l’objecte d’un pes considerable i l’observà detingudament per descobrir l’engranatge que el feia funcionar o l’espai per posar-hi les piles o la bateria. Res. La base estava plena de marques arreglerades una al costat de l’altra. Marques fetes amb carbó que no estaven esborrades increïblement, pes els anys que hauria passat sota terra. Les manetes eren de colors diferents i tenien un quart d’espai cadascuna: verd, vermell, marró i blau. Només es movia la blava... Potser volia indicar el que passava ara... L’hora? El dia? El mes? L’any? L’estació!!! Feia quan de temps que s’havia parat el màgic rellotge i la ciutat estava atrapada en aquell terrible son on no aconseguia despertar?

Aleshores, en passar la mà per damunt, va sentir una mena de pessigolleig entre els dits i l’agulla de l’hivern va parar de sobte. La dona va sentir remordiments perquè cap busca es movia i ja no sentia el tic-tac corresponent. Allò precisament no es veia tots els dies! Hauria de fugir, no li quedava gaire temps. Segur que els veïns del barri l’havien vista i sentien curiositat. O tenien una mala sensació perquè sempre l’havien considerat una bruixa. Els nens sí que se l’estimaven i l’anomenaven fada però els seus pares no els deixaven apropar-se a ella per por a que els fes una poció rebuscada. En realitat, ella només els donava un te amb una recepta seva que els petits adoraven prendre abans de fer la migdiada. Hauria de buscar-se una nova vida a un lloc menys misteriós. Tot i així, tenia molta por. No sabia a on anar.

Minuts més tard, un suau aroma a campaneta blanca, la primera flor de la primavera va escampar-se per l’habitació de la misteriosa senyora des de la finestra entreoberta, però ella ja no hi estava. Els nens que acabaven d’obrir els ulls per començar un altre dia monòton, van inspirar aquella flaire tant dolça i especial. Va sonar el repic de campanes de l’església i com un himne de victòria tothom va sortir a ballar a la plaça principal. L’alcalde, aquell home aspre i sec que tothom pensava que era, semblava més jove i tot quan va obrir la polsegossa finestra de la seva habitació per primera vegada després de tants anys i en pijama va exclamar: A partir d’avui i fins a la fi dels temps, viurem la vida com ho diuen el vent, els arbres i el cel! Bon dia, temps de flors i alegria!

A l’ajuntament van col·locar una vitrina amb el Rellotge del Temps, en commemoració de la dona que va donar el seu amor perquè funcionés el mecanisme i que, encara que mai no la van tornar a veure, segueix al cor de totes les persones d’aquell món desconegut per nosaltres. Un món on havia una unió entre les persones que havia estat trencada amb el pas del temps però que s’havia consolidat de nou gràcies al naixement de la primera flor. Era el món de la Campaneta Blanca, l’inici d’una nova vida.

Un veí insuportable

Vaig arribar al meu barri quan ja fosquejava, la feina se’ns havia acumulat a l’oficina. De reüll, vaig tornar a veure l’ombra que em seguia des de feia un tram de camí. Era la silueta d’un home que portava una maleta a la mà esquerra, vestia una gavardina i duia un bolet, és a dir, un barret de copa rodona i bombada.

Vaig alleugerar el pas fins arribar al meu portal, on vaig entretenir-me obrint la bústia. La llum de l’ascensor parpellejava i quan vaig arribar a la meva planta, la màquina va fer un bot. La pròxima vegada pujaria per les escales.

Aquella nit, vaig tenir un malson. Estava jo, tancat dins de l’ascensor amb un munt d’ombres allargades que em volien portar a la planta subterrània, al seu món infernal. Al matí següent, vaig pujar la persiana per saludar el nou dia i oblidar l’obscuritat de la nit però, per sorpresa meva, estava plovent. La pluja era suau i tan silenciosa que cap ésser gosava interrompre aquella dolça parsimònia d’un prodigi de la primavera, el floreixement de les plantes. En abaixar el cap, vaig poder contemplar un home que ballava, si es pot dir així a la dança tan singular que oferia als meus pobres ulls, i cantava “Singing in the rain” de Gene Kelly, al terrat del primer pis. Aquell pis mai havia estat habitat, almenys en els trenta anys anteriors. Vestia d’una manera estrafolària, amb una mitja de cada color i una granota texana desgastada. El més sorprenent era que estenia la roba. Després d’uns segons de perplexitat davant de tal estupidesa, vaig entrellucar a través de la boira una gavardina negra penjada sobre una corda amb dues pinces de colors. Era ell. Ell era l’ombra que em seguia. La por em va recórrer de cap a peus. Com una persona podia amagar amb tanta polaritat el seu veritable interior? Vaig tancar la finestra perquè el fred matinal em gelava els ossos.

Una tarda me’l vaig trobar a les escales però ell no em va veure. Vaig decidir seguir-lo. Caminava d’una manera molt estranya, com si el terra fos foc i ell intentés no cremar-se. Em vaig fixar que no trepitjava cap línia de rajola. Potser era supersticiós. Estaven fent obres a la plaça i va girar cua en veure una escala que li barrava el pas. Ens vam trobar cara a cara. Tindria uns seixanta anys. Els seus ulls eren blau marí i una cicatriu li tallava la meitat de la galta dreta. Semblava haver viscut un munt de peripècies i tenir molta experiència. Notava la seva respiració entretallada al meu front. Em va somriure i em va oferir de prendre alguna cosa en un cafè. La curiositat era més forta que jo i no vaig poder negar l’oferta. Eren les set de la tarda i ja vesprejava quan hi vam arribar. Vaig escollir jo el lloc perquè feia molt de temps que hi volia anar però no em veia amb coratge d’anar-hi sol. Era la Cafeteria Newton. Hi solia anar amb la meva germana, quan érem petits, per esmorzar suc de taronja amb croissant o ensaïmada. Ens vam asseure en una taula on arribava l’encaramel·lada flaire de pastisseria. Quins records...

-Què volen prendre?-va dir un somrient cambrer d’ulls vius, despertant-me de la meva melanconia.

-Un suc de taronja natural, siusplau.-vaig dir-li.

El noi va apuntar-ho al seu bloc de notes amb un aire professional.

-I vostè?-vaig observar que el meu nou veí, assegut davant meu mirava l’eslògan del bar.

-És un gat sortint d’una poma, sí.-el cambrer semblava preparat per un discurs habitual.-Newton va adonar-se de que tots els objectes tenen gravetat, o sigui que tot el que puja baixa, quan assegut sota una pomera, li va caure una poma al cap. A més, tenia una gata que cuidava com si fos la seva filla i d’aquí ve el símbol del local. El nostre lema.

-Ah.-va balbucejar entre un carraspeig el veí.-Un cafè amb llet, gràcies.

Aquell curt berenar em va resoldre tots els meus dubtes. L’home, que es deia Vincent i era francès, havia vingut aquí a passar l’última etapa de la seva vida. Li apassionava Catalunya i el mar Mediterrani i volia conservar el seu últim record aquí. No venia sol, li acompanyava el seu lloro, que ja havia après un extens vocabulari bilingüe.

Quan va haver-se acabat el cafè, va recollir el sucre que havia caigut sobre la taula amb la punta del dit. Se’l menjava gra per gra, amb delicadesa, assaborint la dolçor poc a poc. Em va recordar al noi de la pel·lícula d’”Amelie”.

Des de llavors, encara quedem els diumenges per la tarda a la mateixa cafeteria però ara hi ha un membre més al grup, en Pipo, el lloro sense pèls a la llengua que sempre demana pipes de gira-sol.

Encara que és un bon home i veí, mai aconseguiria viure amb ell 24 hores al dia perquè, amb aquestes manies tan estrafolàries, qualsevol diria que és una mica insuportable.

El brillo de la libertad

Lo recuerdo como si fuera ayer. Tan pronto como había venido, se fue. La primera vez que lo vi, estaba sentado, mirando hacia un horizonte deslumbrador y suspiraba pensativo, como si el vaivén de las hojas color carmín le llevaran a otro mundo.

Solía contarme historias de su tierra natal, de las vacas que pasturaban en los vastos campos de hierba fresca y de las dulces y esponjosas ensaimadas de su abuela, que desprendían un aroma espectacular.

La víspera de año nuevo, bailamos eternamente bajo la luz de la luna y, entonces, suavemente, me dijo al oído que estaba preciosa. Sus palabras resonarán en mi cabeza como las campanadas de una iglesia para siempre. Sé que el mundo es pequeño y es probable que nos volvamos a encontrar, pero aunque así no sea, siempre recordaré aquella sonrisa y aquella mirada encantadora y a la vez traviesa. Sus ojos color esmeralda creaban un ambiente de esperanza y libertad que encantaba a cualquiera.

Aquella mañana de otoño, me desperté con lágrimas en los ojos. No hablamos en todo el camino y al llegar al aeropuerto sólo conseguimos gesticular un entrecortado “adiós”. Tan sólo un segundo después, el avión despegó y vi como, entre espirales y tirabuzones de polvo y humo, desaparecía sin dejar rastro.

Estuve pensando, porque al final todo tiene un sentido en la vida. Entendí que hay que dejar que se cumplan los sueños, dejar que vuelen y lleguen a su destino.

Como una estrella perdida en la noche, sin darse cuenta de que la luz está en su interior y ha de descubrirla por ella misma. Sonreí y me dije: “Tú también tienes brillo, hazte brillar.”

El càstig de Demèter

A la natura, ningú s’havia saltat mai les normes. Les plantes respectaven els insectes pol·linitzadors, el vent, l’aigua i el Sol. Fins aleshores, cap planta s’havia portat malament fins que van créixer elles.

Un grup de plantes de gran alçària va néixer de sobte al jardí. Volien ser millors i destacar. Les seves flors, absorbien sense pietat els colors de les papallones i arrencaven el fibló de les abelles per poder-se defensar i ser més poderoses. Les arrels s’expandien i no deixaven a les altres plantes créixer a gust. Les tiges es cargolaven cobrint tot el cel i fent que només arribessin raigs solars per elles.

Tot el jardí sabia el que feien però ningú gosava queixar-se per por. Un petit colibrí que passava per allí, va explicar-li-ho tot a la deessa Demèter, germana de Zeus i protectora de l’agricultura.

En saber-ho, molt irada, va castigar a aquelles impresentables transportant-les a un hàbitat fosc i humit ple de pantans i aigües fosques. Les va transformar en plantes lletgíssimes i horribles, condemnades a passar tots els dies restants de les seves vides endrapant llefiscoses mosques.

Elles se’n penedien del que havien presumit però el mal ja estava fet i no és fàcil convèncer una deessa enfurismada. Pansides i aïllades de tothom, van aguantar i encara aguanten, la sentència sabent que mai seran perdonades.

La moralitat d’aquesta faula és que mai hem de voler destacar a costa dels altres i dificultar-los el treball. Si volem cridar l’atenció i demostrar virtuts pròpies, hem de guanyar-les per nosaltres mateixos i no eliminant la competència. Els premis es reben amb esforç.

Si fem trampes i ens descobreixen, no ens deixaran participar de nou. Recordaran el que vam fer i mai més podrem lluir-nos. Potser, fins i tot, ens faran fora.