divendres, 11 de setembre del 2015

La màgia dels llibres

Bona diada a tothom! Avui us porto una nova història que parla, com ja us podreu imaginar pel títol, del poder de la lectura. Espero que disfruteu i doneu la vostra opinió! I, si voleu rebre al vostre e-mail un avís de cada entrada que publico al blog, subscriviu-vos!

Moltes gràcies i ja ens veurem!

Calíope



M’agradaria explicar-vos la meva història. Potser us sembla fantàstica però és ben real. He pogut conèixer un nou món tapat per un vel de fantasies, aïllat de la realitat que m’aclapara.

Comencem per l’inici.

Em dic Marina i tinc dotze anys. El meu pare va morir per problemes de salut i ara la meva mare ha de fer-ho tot i ocupar-se de tot. I quan dic tot és tot, completament tot. A vegades, no la veig en tot el dia perquè treballa de sol a sol quan ha de substituir algú o li ofereixen un augment de sou si treballa unes hores més. Ella només vol pagar-me uns estudis per a que tingui un bon futur però en aquests moments en que em sento tan sola ni això em pot consolar.


Un dia, però, tot va canviar sense saber-ho quan vaig entrar a la biblioteca. La bibilotecària, de mitjana edat, estava llegint un llibre recolzada a la taula de recepció. Els seus ulls ametllats eren de color caramel, la seva boca petita i inquieta, obria i tancava els llavis seguint la lectura; i s’hi podien entreveure unes dents perfectament alineades. Jo venia amb una idea clara i no volia perdre el temps, tant de silenci em posa nerviosa. Anava a pas ràpid en direcció als ordinadors mentre notava els ulls de la gent fixes en la meva esquena, estaven malhumorats i xiuxiuejaven alguna cosa sobre mi a cau d’orella. Després, un grup del fons va esclatar en rialles i van picar de peus a terra sorollosament. La dona no va dir res al respecte així que no en vaig fer cas i, encara sense aixecar el cap, vaig treure un bolígraf i un foli de la carpeta i vaig començar a anotar la informació per a fer el treball de classe. Tractava sobre l’inici del planeta Terra, el Big Bang, la gravetat i altres aspectes universals que no em cridaven gaire l’atenció.

Quan vaig haver acabat, una hora després, i em disposava a girar el pom de la porta del recinte, una suau melodia que provenia del fons del passadís lateral em va desconcentrar. Com per un encanteri, envadalida i hipnotitzada, vaig ser atreta a la font d’aquella música. Cada nota un pas meu, fins que hi vaig arribar. Vaig dissipar entre molts llibres col·locats un sobre l’altre desordenadament una tènue llum groguenca. Palpant i adaptant els ulls a la pols exageradament espessa, vaig aconseguir el misteriós objecte. Que era, ni més ni menys que... Un llibre!!! Per què era especial justament aquell? O potser tots els llibres són especials i cadascun té el seu moment d’esplendor i entrega al lector, o al que volgués de mi aquell munt de papers.

Tenia una portada negra i les vores estaven descolorides per l’ús. Tot en contrast oferia un aspecte tenebrós però tot i així em vaig atrevir a obrir-lo. Asseguda sobre un tamboret que es trobava prop de les prestatgeries per a l’ajut de persones de curta alçada que necessiten un volum del prestatge més alt i no hi arriben alçant el braç ni agafant impuls amb un elegant salt en va. Amb les mans tremoloses vaig desviar la mirada a les groguenques pàgines que m’esperaven i hi vaig llegir un curt missatge que es trobava a la primera fulla: “Tingues la llibertat per somiar.”

La veritat és que mai hauria pensat que aquelles pàgines em portessin a on em van arribar a portar. Quan llegia era com si estigués al mismíssim vaixell del Capità Ganxo volant al costat d’en Peter Pan, com si visqués en una petita caseta amb set nans treballadors i simpàtics, com si fos una fada padrina i m’hagués d’ocupar dels problemes dels meus fillols i buscar solucions per a fer-los feliços sense oblidar-me de tornar a casa per descansar una mica... Com si pogués enfonsar-me a través del paper i impregnar-me de la tinta que forma les lletres, que creen paraules, que enllacen frases que bateguen dins el meu cor. Em sentia en un cotó fluix, amb el ritme d’un rellotge a l’oïda, tic tac cada segon una nova aventura, tic tac...

-He de tancar la biblioteca, nena! -va exclamar una veu darrere meu que em va semblar molt llunyana en un primer moment.

De sobte vaig recordar on era i qui era, principalment, que amb tants canvis d’identitat començava a fer-me un embolic; vaig dedicar-li un somriure adormit i, escurant-me la gola per por a no parlar amb veu d’ós de les cavernes, vaig preguntar suaument com tement a que em pregués silenci per enéssima vegada:

-Què encara estic a temps d’emportar-me aquest llibre?

Va accedir, de mala gana, i va ser una sort perquè em semblava que no podria agafar son aquella nit sense acomiadar-me del País de les Meravelles.

Somniant ja, amb el meu propi conill blanc que corria pel prat per arribar puntual, vaig percebre un delicat i perfumat petó a la galta que em va desvetllar. Era la meva mare, que tornava tard com sempre. Havia sopat macarrons que m’havia deixat preparats però podreu entendre que, en l’estat de dependència en el qual em trobava, no estava gaire disposada a menjar gaire. Els budells em rugien i fins ara no me n’havia adonat però vaig reprimir un estossec i li vaig explicar les aventures que havia viscut aquella tarda bellugant-me sota els llençols. Totes dues, moments més tard, vam estar-lo llegint estirades al meu llit durant una estona captivades per l’essència d’aquell llibre escrit molts anys enrere.

Escoltava la seva càlida respiració prop de la meva orella i em relaxava el massatge que em feien els seus dits entre els meus cabells tant... Que em vaig quedar adormida, i s’estava tant bé!

Mai hauria pensat que podríem tornar a estar juntes mitjançant un lligam tan fort com l’amor per la lectura. A l’amic segur se’l coneix en l’ocasió insegura, i ja puc aplicar el refrany al llibre que em va apropar de nou a la meva mare.