dijous, 11 d’agost del 2016

Memòries d'una presonera

Bon estiu! Com transcorren els vostres dies? Plens d'aventures o de calma infinita?

Avui comparteixo amb vosaltres aquest relat que ben aviat us recordarà a un conte popular però em venia de gust teclejar-lo a la meva manera. Espero que gaudiu del batec d'aquestes paraules, que són meves, encara que comparteixin l'essència de la història medieval.

Ens llegim!

Calíope


És trenc d’alba i estic asseguda a l’ampit de la finestra, emmarcada per grans barrots d’acer que ratllen el paisatge. S’escolten sonar les campanades llunyanes de l’església del poble, una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades. Llavors entra a l’habitació i tanca la porta tan ràpid que em costa veure el cargol d’escales que m’aïlla de la resta de la torre, la meva presó. Deixa la safata sobre la tauleta de nit amb força escàndol, fent que l’aigua del gerro vessi fora i mulli els llençols del llit desfet.  Li dono l’esquena i ella se m’apropa, posa la seva barbeta sobre els meus cabells i murmura roncament:

-Suposo que ja has vist la nova decoració dels finestrals. Li donen un toc més clàssic a la casa, no creus?- riu sarcàsticament i dóna una volta sobre els seus peus abans de dirigir-me una mirada gèlida que em feia tremolar quan era petita.- Espero, princesa meva, que la teva visita al bosc fos suficient perquè no em sembla necessari que hi tornis a anar. És molt perillós, saps? Vas tenir sort de trobar-me a mi abans de topar-te amb ningú.- (Sort? Jo diria desgràcia perquè llavors no m’hauries trobat i ja seria ben lluny d’aquí.)- No m’obliguis a allò que ja saps...- I amb un gest ràpid em talla un ble de cabell ros que cau sobre la catifa, amb un deix de llum daurada que s’encèn quan l’agafa i se’l fica a la butxaca.

Tanco els ulls i amago les mans darrere del vestit perquè no vegi com em tremolen de ràbia. Ahir vaig ser tan a prop de la llibertat... Tot per culpa de la meva falta de planificació. Si hagués pensat abans que el camí de la dreta era la drecera directa al que ella pren, ja no seria tancada entre aquestes quatre parets. Tot va ser tan fàcil, tan inesperat i tenia tan a la vora allò que sempre havia somiat que fins i tot semblava possible. Estúpida innocència.

-Sabia que no em decepcionaries.- diu, fent-me recordar que encara és aquí i obro els ulls per veure com la seva boca es tanca en un somriure fred que li arruga la pell dels llavis.

L’últim que escolto són les seves passes, el cop de porta i el doble gir de la clau.


Recorro per enèsima vegada els maons de la paret amb la punta del dit índex. El tacte aspre em recorda a la veu de la madrona, a l’advertència que va pronunciar ahir quan va tornar del mercat: “No tornis a escapar-te o acabaràs com el teu estimat pare, mor-ta.” Una llàgrima es deté a mig camí. No pot estar mort, no és mort, encara no. He de pensar la manera de trobar-lo abans no sigui massa tard. Camino seguint la vora de pedres al peu del mur de la torre i m’aturo quan em creuo amb el reflex de la meva figura al mirall que penja sobre el tocador de marbre blanc. Què puc fer jo per salvar-lo si no sé ni salvar-me a mi mateixa? Què haurà fet el meu pare, o millor què no haurà fet ell per la bruixa que em reté? I què tindré jo que sóc tan valuosa per a ella? Què tindran els meus cabells?