En la pell bruna d'un estafador (3a part)

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Avui toca l'última part de l'aventurer relat que us he donat en porcions de nèctar. Espero que gaudiu del seu final. 
Recordeu: ben aviat, hi haurà una sorpresa en la qual tots podreu batre les ales, esteu preparats? Agafeu aire, que comença el compte enrere!

Petons de nèctar!


Calíope



Finalment, ens aturem i exhalo un crit sord quan el reconec.
-Eudald!-li xiuxiuejo, desviant la vista a la costa per si ens poguessin veure. Per si de cas, li indico que s’acotxi.-Què hi fas aquí? Com carai...?- no acabo la pregunta, és tot massa irreal.
-He tingut tanta sort, Beatriu, tanta. I t’he trobat tant a faltar, germaneta! Hi va haver un atac al port, s’emportaven la Morlana i jo... No em vaig poder estar, no podia deixar que se l’emportessin.-es va enrojolar en aquesta última frase.-Ei, per què vas tan xopa? I com has vingut?
-Primer explica’m com te les has enginyat per escapar-te d’aquests bàrbars. -la curiositat em superava i jo que suposava que era a Alger, com molts altres capturats.- Feia mesos que no sabia res de tu!

Es veu que aprofitant un descuit dels pirates, quan atracaven una ciutat propera, s’havia amagat en una cala. Li explico llavors el meu pla, la por i la tristesa que reflectien els ulls de la seva estimada Morlana, la fastigosa i deshonesta vida com a mariner...
-Algun dia, tota aquesta gent rebrà el que es mereix.- dic disgustada i furiosa, perquè l’embarcació ja no hi és i no podré salvar els petits captius i captives de les llardoses mans d’aquells homes.

Caminem per la vora d’un camí de pedra que contorneja la pineda i ens asseiem en unes roques davant la mar. Li agafo la mà i hi col·loco un sac de monedes d’or que havia agafat la nit anterior. Molt de mèrit i felicitacions, però la xavalla bé que se la quedava l’Assid, sense repartir ni un maravedís que obtenia dels rescats de precioses donzelles a les quals venia a preus escandalosos.
-Encara no em crec el que has fet per mi.-em diu, fent-me un petó a la galta.-Ha estat un disbarat i estic molt enfadat, podries haver mort!
-Tu també.-i encara que se m’escapa un somriure burleta procuro mantenir-me seriosa.
Acabo d’adonar-me’n que ja ha fosquejat. Fixo la mirada en un estel, que es torna fugaç i creua el cel pintant amb la cua un feix daurat, i en uns segons desapareix.

-Tornem a casa.- em diu, arraulint-se al meu costat perquè la brisa marina comença a refrescar.

En la pell bruna d'un estafador (2a part)

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Avui publico la 2a i penúltima part del relat del qual us vaig fer un tast fa molts mesos... Com veieu, tinc les ales una mica acartronades... Però ben aviat hi haurà una sopresa, al blog, un pessic de nèctar diferent! Ben aviat, en un batec de paraules. Espero que us agradi!

Pètons de nèctar!


Calíope

Les llàgrimes li venien als ulls. No m’esperava aquest gest tan atrevit per part d’ell, posant en risc la seva pròpia vida, encara que no dubto de la força de l’amor. Tot allò era nou, m’ultrapassava, el poble àrab, un nou enemic del port de Tarragona.

Vaig rumiar el pla en aquell mateix moment, encara que només vaig enllestir tots els materials que necessitaria a la matinada. Ella insistia a venir amb mi, però li vaig assegurar que, encara que agraïa la seva ajuda, em semblava molt més lògic que es quedés a casa per si aconseguia tornar amb l’Eudald. Que

almenys un dels tres se salvés. Sobretot que no patís i resés cada nit per nosaltres, pels veïns i per ella mateixa.

Em vaig pintar el cos sencer amb pasta de fang i carbó, vaig practicar la veu per modular-la com la d’un home i em vaig posar draps i robes que ocultessin la meva condició de dona. “He d’estar preparada per al pròxim atac, podria ser en qualsevol moment”- em deia a mi mateixa, esperant que fos aviat perquè els

meus pares no podien saber-ne res i cada cop era més difícil amagar-ho. Els dies passaven lents i era molt trist veure com la mare plorava desconsoladament.

Finalment, va arribar una nau que va assolar tot als seus peus en la qual em vaig colar, fent-me passar per un amic d’en Djanko Hammet,un pirata musulmà molt conegut que infonia respecte allà on se’l citava. Em van acceptar amb la condició que els ensenyés si portava cap arma i tingués alguna habilitat. De petita, passava les tardes al taller del meu oncle esmolant tota classe d’objectes metàl·lics. A mesura que em vaig fer gran, em va ensenyar a esmolar ganivets i punyals, i a llençar-los fixant un objectiu amb l’ajuda d’una diana. Sempre va ser un apassionat pel circ i jo havia heretat aquesta qualitat, en la punteria ningú em guanyava. Allò els va semblar suficient i em van admetre.

Ens hem arrecerat en una badia de l’illa de Còrsega, ancorant-nos en una platja envoltada de pins on estarem fins a nou avís. Avui no hi ha botí d’interès, així que m’he retirat a un lloc tranquil. Escolto que el capità, el contramestre i altres membres de la flota discuteixen àvidament per la falta de riqueses de la zona i es plantegen un canvi de ruta. Surto a prendre aire, i em llenço a l’aigua, la fosca pintura es retira a cada immersió que faig i la sal m’escalda la pell i m’irrita els ulls. Els peus s’enfonsen a la sorra humida marcant les petjades darrere meu quan arribo a la riba. La llum del Sol intenta fer-se camí entre les copes dels pins i arriba en petites escletxes a il·luminar mitjanament el sòl que trepitjo. De sobte, unes mans m’agafen per les espatlles i m’arrosseguen entre els arbres. Intento alliberar-me de l’inesperat segrestador, però aquest em prem amb força els dos braços i dóna gambades tan grans que no aconsegueixo fixar-me en el seu rostre.

En la pell bruna d'un estafador

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Després de mesos d'absència (no val la pena que m'enrotlli), torno amb un relat, mig-relat, perquè comença el Concurs Literari del Port de Tarragona! És l'edició V i, pels que no ho sàpiguen, un concurs de narrativa catalana. Podeu consultar les bases a la web i la data límit per entregar l'obra és el 31 de maig. Teniu temps! Animeu-vos!

I ara, sí que sí, el relat que vaig presentar fa un parell d'anys, que dividiré en dues parts perquè us quedeu amb la intriga (no, en realitat, és perquè és extens. Encara que també... ;D), com vaig fer amb un altre presentat al mateix concurs: A la vora del mar.

Petons de nèctar!


Calíope

Els homes d’Al-Tajann porten més de deu anys invadint pobles i extraient-ne tot el que poden: carn, llegums, fruita confitada, roba, joies, esclaus, dames i nens obligats a deixar la seva terra, per endinsar-se en el món tenebrós de la pirateria. Són els pitjors de tot el nord d’Àfrica. Se’ls pot considerar filibusters, homes pestilents o males bèsties de l’altre món. Les noies són tractades com objectes, estan per cuinar o alleujar els fums d’un pirata que ha tingut un mal dia. Els pocs nens que es troben són grumets que fan tasques domèstiques i l’únic que els diferencia dels esclaus és que potser ells podran ascendir a un càrrec de més honor en fer-se grans si fan tot el que se’ls demana.

El pitjor és que tot el que fan, tot, va a parar a ells, poca-vergonyes, i m’he de considerar en aquest “ells” perquè jo també formo part d’aquest grup de sanguinaris però desitjo que sigui per poc temps més. Vaig arribar aquí amb un fi en concret, intentaré fer justícia abans d’anar-me’n.

Avui ha estat un dia especialment mogut, els esclaus han hissat veles i ens hem dirigit clandestinament a un poble sense muralles ni torres de vigilància, Vila-seca. Ja a terra ferma, el capità ha baixat i s’ha apropat a les escales de transacció comercial, on un guàrdia l’estava esperant amb una carta. És lamentable veure com una persona és infidel amb la seva pròpia gent només perquè se li ha ofert una quantitat no gaire fiable de monedes. Ens ha fet un senyal i ja era massa tard, qualsevol que fos al carrer es veuria violentament atropellat per una massacre de bruts que venien a per qualsevol cosa que garantís la seva existència, que el fes digne de ser. Aquí és on s’equivocaven tots els meus companys, el secret no és tenir per ser, és aprendre a ser per tenir, a merèixer viure per després poder tenir una bona vida, una sort per als que no hagin estat víctimes d’invasions, els quals no poden escollir ni gaudir perquè se’ls és pispat en un obrir i tancar d’ulls tot al seu abast. Mentre m’ajustava les calces de vellut a la cintura, l’Abdul Moha-mmed, el pilot, ja es trobava davant del timó, llest per a una nova ruta marítima. Em vaig asseure sobre una pila de sacs de cereals al rebost i em vaig eixugar la suor de la cara amb un drap de llana, que amb el greixum havia agafat un to ocre, amb cura de no esborrar el carbó que dóna el característic color negre dels àrabs que m’impregna la faç.

A l’hora de sopar, ens hem assegut a taula amb grans porcions de xai sota el nas. Abans de tan sols provar-lo, aixeco la vista i observo els altres que, com sempre que sortim victoriosos, mengen com uns desesperats i no esperen el sermó de l’Assid, el Monstre, el capità més temible de tots els temps. El greix regalima pel terra. Avui les noies tindran més feina, encara que potser se’n salven i els hi ho ajornen per demà, ja que tenen cara de voler gresca i s’estaran fins molt tard bevent aiguardent i escridassant melodies malsonants fent uns galls terribles. En aquestes ocasions, al menys puc dormir tranquil·la, ens fan matinar i ens porten a cobert, cosa que per a mi no és cap càstig. És molt més agradable que inspirar l’olor de pixum i menjar passat i sentir les rates rossegar les cordes de les lliteres on pengem com ratpenats.

Aquest és un d’aquells dies en que has de somriure forçadament, fer veure que tens orgull de tothom i, de quan en quan, esclafir en un crit de goig perquè ningú desconfiï que trames algun pla independent. Em va costar molt ingressar entre aquests temeraris. Vaig ser força llesta, i espero continuar sent-ho i que tot surti bé, perquè les decisions que vaig haver de prendre per embarcar-me en una aventura salvatge i aconseguir trobar a qui havia perdut van fer que em trenqués el cap i aguantés nits en vela. Unir-me als enemics, de la mateixa sang que els que van segrestar el meu germà i se’l van emportar lluny, a la ciutat d’Alger, on espero que continuï viu. A conseqüència d’això, jo estic segrestant també a altres germans, a altra gent que sofreix també, fent mal havent sentit la mateixa ferida. Si pogués saber com acabar amb aquest joc sense pietat en el que pocs guanyen i tot està tan descompensat... Pensar tan sols en els pares, la Pineda i en Guifré, pobres comerciants, destrossats per la pèrdua dels seus dos únics fills en una mateixa setmana, i sofrint més invasions com la d’avui mateix.

Pel matí, l’Eudald s’havia d’encarregar de portar les merceries que arribaven al port i mentrestant, jo era a la tenda, saludant a tothom i assegurant la bona qualitat de tots els productes, des d’oli dels camps fins a teles de fil de seda de l’Orient. Havia passat ja una bona estona des de que el meu germà havia anat i no tornava. Em va estranyar però no em vaig preocupar gaire perquè solia trobar-se a gent pel camí, com a la senyora Casilda, la peixatera, o a la Morlana, la noia que li tenia el cor robat, encara que ell no ho volia admetre, i l’espiava des de darrere de les columnes del mercat mentre feia la compra i caminava amb passes elegants sobre el moll, ondejant els rossos cabells al vent. Era un noi simpàtic que sabia donar-li a la llengua però el temps passava i la mare em va demanar que anés a per ell. Vaig prendre embranzida i corrents vaig arribar fins a l’altra banda de la ciutat amb una mescla de preocupació i irritació. “Sempre que pot s’escapoleix del treball.”-vaig pensar.

No hi havia ningú a la plaça. Llavors va succeïr una preciosa casualitat. La Morlana va sortir de sota un carro i em va explicar que, feia una mitja hora, s’havien sentit crits i un vaixell havia ancorat. Ella era asseguda al moll i no va tenir temps de reaccionar, quan ja la tenien lligada i la portaven amb ells. De sobte, el meu germà havia aparegut i valerosament els la va prendre de les mans, la va deslligar i li va dir que corregués amb totes les seves forces, que no es preocupés per ell. Eren més grans, forts i musculats i el van llençar amb els altres presoners. Havien perdut una bella dama de la que haurien tret molt bon profit.